Bajo el carácter lúdico a la vez que reivindicativo del Carnaval, surge esta propuesta curatorial de Marc Anglès enmarcada en la colaboración entre Homesession, el Grupo de Innovación Docente “Art, Professió i Docència” de la Universitat de Barcelona y la Sala d’Art Jove en el marco del festival de arte emergente Art Nou 2022.
Una alianza que pretende establecer puentes de diálogo entre el alumnado de la Facultad de Bellas Artes y el contexto artístico profesional.
En este contexto, charlamos con les artistas Cesc Hernàndez, Júlia Vives Vàzquez, Mikel Iniesta y el comisario Marc Anglès sobre la propuesta artística así como lo que les ha supuesto esta oportunidad brindada.
Lxs tres tenéis piezas en formato audiovisual pero usando este lenguaje de una forma muy distinta. ¿Desde dónde partís cada unx a la hora de crear esta pieza?
Mikel: Nos dimos cuenta que las tres utilizábamos lo audiovisual al plantear los vínculos entre las piezas y el espacio, curioso la verdad…Me acerqué al proyector de diapositivas hace ya un tiempo. Me atrae como objeto y también por la capacidad de tocar un espacio desde la luz. Produce un sonido característico y la bombilla hace que se caliente al proyectar el material sensible, que existe también como elemento físico. En cualquier caso, el proyector vino con la imagen del trípode, en esta pieza se relacionan de forma íntima, son dos y se miran. Pasa también con la pieza de la ventana, donde la imagen viene dada, una estructura es interdependiente a la otra y juntas hablan. No me siento sujeto a ningún soporte, veremos que aparece ahora…
Cesc: Jo crec que les tres partim del gest intuïtiu i les diferents maneres d’entendre el suport audiovisual ho evidencien. Penso que el projecte neix de les contradiccions que experimento. En el meu cas, intento buscar la resignificació de la pròpia imatge i, a través de la simulació, la còpia o el fake, l’audiovisual em permet capgirar tant els llenguatges instaurats com els conceptes que s’hi amaguen.
Júlia: Si, totes tres hem arribat a utilitzar l’audiovisual des d’una certa inèrcia. En el meu primer contacte amb la càmera de vídeo analògica vaig ser conscient de la possibilitat d’apropar-me i incidir en el que m’envoltava d’una manera diferent de la que ja coneixia. Gràcies a algunes opcions de la càmera, com la possibilitat de solapar fotogrames alhora que enregistro, puc generar diàlegs entre diferents espais i temps in situ. A l’hora d’instal·lar les gravacions en l’espai, es genera també aquesta sinergia; les projeccions dialoguen entre elles i amb l’arquitectura de l’espai.
¿Cómo suele ser vuestro proceso creativo? ¿Partís de la imagen, de la palabra, del tacto…?
Mikel: Me cuesta hablar de un inicio concreto. La propia curiosidad me hace acercarme ya a las cosas. A veces el proceso empieza con una imagen y otras con una palabra; un sonido, un tono. Cuando consigo señalar el marco, salgo de la imagen.
Cesc: Sí, és difícil concretar un punt inicial. Personalment, diria que tot comença en l’imaginari, tant conceptual com estètic, que de manera primitiva genero en intentar formalitzar certes inquietuds.
Júlia: Comparteixo punt de vista. Caminant, travessant llocs, records, converses, monòlegs i altres quotidianitats, és com s’esdevé el punt de partida, l’agulla per on passarà el fil. El joc i la intuïció guiaran les següents passes…
¿Cómo muestra y cómo esconde vuestra pieza?
Mikel: En mi caso siento que las piezas están ahí y lo que elijo es la manera de contarlas; me fijo en el espacio que queda entre ambos puntos. Trabajando con fragmentos, me doy cuenta que las relaciones a partir de los distintos elementos son múltiples. Hay una serie de decisiones que planteo, pero una vez en el espacio, aparecen otras que posiblemente también me estimulen.
Cesc: Ho ensenya tot i ho amaga tot. Tot i la seva explicitat, l’ús del drag genera una atmosfera teatral que esborra les línies entre realitat i ficció. Cadascú pot triar fins a quin punt vol treure o tapar les diferents capes.
Júlia: Les diferents capes i opacitats que durant tot el procés apareixen, formen part d’un qüestionament de la transparència, del mostrar. Les peces, que juguen a fer-se entreveure, fusionen el dia a dia i el que ens és més tangible, amb una realitat que s’aproxima a un món gairebé oníric. M’adono que la no-nitidesa deixa un espai per a poder acabar de completar, proporcionar un buit és també donar pas a què aquest sigui omplert per altres nous cossos.
¿Qué os ha supuesto esta posibilidad expositiva dada gracias a la colaboración entre Homesession, Sala d’Art Jove y la UB? ¿Y cómo ha afectado a vuestro trabajo el hecho que sea una exposición colectiva comisariada?
Cesc: Ha sigut una oportunitat per poder viure des de dins els processos que van més enllà de la facultat, d’una manera més tangible i amb totes les coses que comporta. A la vegada, el fet col·lectiu i comissariat ha aconseguit que cadascuna de les nostres peces s’expandís cap a altres indrets on potser en solitari no haguessin arribat.
Mikel: Comparto lo que dices. Creo que para las tres ha sido una forma de encontrarnos en un espacio fuera de la facultad, teniendo la posibilidad de acompañarnos en el proceso con otras voces, Marc, Marina, Angelica, Òscar, Rebecca, Danilo, Jordi, así como nuestras compañeras. La oportunidad que nos dio Marc generando esta propuesta, me enseña cómo nuestras piezas conviven y las relaciones que establecen abren las posibilidades. Un gozo y un festejo muy grande.
Júlia: Completament, s’ha esdevingut la possibilitat de treure a la llum el que estava resguardat al taller i l’aprenentatge de com fer-ho. Gràcies a qui ens ha acompanyat durant el camí i el contagi entre diferents maneres de fer, s’ha enriquit molt tant el procés com la peça. Treballar col·laborativament ha sigut un descobriment i tot un plaer.
A la hora de comisariar la exposición, Marc, ¿de qué manera te parece que las tres piezas dialogan entre sí y con la temática carnavalesca?
Marc: Precisament, allò que em sembla més interessant de les propostes del Mikel, la Júlia i el Cesc és la seva capacitat per establir múltiples vincles entre elles. Com una pilota en una màquina de pinball, la temàtica genèrica que uneix els seus projectes és llançada en un espai expositiu compartit, en el qual les diverses formes de projectar, d’habitar l’espai o de materialitzar els seus processos artístics fan desplaçar, colpejar i rebotar aquesta temàtica en una partida infinita.
Aquest fet és el que ens permet establir un paral·lelisme constant amb el Carnaval. Més enllà de replicar la mateixa temporalitat expositiva o el caràcter lúdic/didàctic del projecte impulsat pel Grup d’Innovació Docent, Homesession i Sala d’Art Jove, el Carnaval és una festa reivindicativa. Mitjançant diverses accions, objectes i disfresses, les artistes ens conviden a qüestionar allò que es veu i resta ocult en diversos aspectes de la societat contemporània, a formar part de les seves preguntes i les seves respostes.
Entrevista realitzada per Rebecca Tolosa
Eng.
The exhibition Dijous Gras, Dimecres de Cendra is a curatorial proposal of Marc Anglès with pieces of artists Cesc Hernàndez, Júlia Vives Vàzquez and Mikel Iniesta. Carried out with the playful yet vindictive character of the Carnival, this exhibition takes place in the framework of the emerging art festival Art Nou of 2022. As part of the collaboration between Homesession, the Teaching Innovation Group “Art, Professió i Docència” of the University of Barcelona and the Sala d’Art Jove it aims to establish bridges of dialogue between the students of the Faculty of Fine Arts and the professional artistic context.
We talked to the artists Cesc Hernàndez, Júlia Vives Vàzquez, Mikel Iniesta and the curator Marc Anglès about their artistic proposal as well what this opportunity has meant for them.
1- The three of you have pieces in audiovisual format but you use this language in a very different way. Where did each of you start from when you created this piece?
Mikel: We realised that the three of us were using audiovisuals when we were thinking about the links between the pieces and the space, it’s curious really… I approached the slide projector some time ago. It attracts me as an object and also for its capacity to touch a space from the light. It produces a characteristic sound and the bulb makes it warm when projecting the sensitive material, which also exists as a physical element. In any case, the projector came with the image of the tripod, in this piece they are intimately related, they are two and they look at each other. It also happens with the piece of the window, where the image is given, one structure is interdependent to the other and together they speak. I don’t feel subject to any support, we’ll see what appears now…
Cesc: I think that all three of us start from an intuitive gesture and the different ways of understanding the audiovisual support are evidence of this. I think that the project stems from the contradictions I experience. In my case, I try to seek the re-signification of the image itself and, through simulation, copy or fake, the audiovisual allows me to capture both the established languages and the concepts that are hidden there.
Júlia: Yes, all three of us have come to use the audiovisual from a certain degree of inertia. In my first contact with the analogue video camera, I became aware of the possibility of approaching and influencing what was around me in a different way from what I already knew. Thanks to some of the camera’s options, such as the possibility of overlapping photograms while recording, I can generate dialogues between different spaces and times in situ. When installing the recordings in the space, this synergy is also generated; the projections dialogue with each other and with the architecture of the space.
2- How does your creative process usually go? Do you start from an image, a word, a concept, from touch…?
Mikel: It’s difficult to identify a specific beginning. My own curiosity makes me approach things. Sometimes the process begins with an image and sometimes with a word; a sound, a tone. When I realise what the frame is, I go outside the image.
Cesc: Yes, it’s difficult to pinpoint a starting point. Personally, I would say that it all begins in the imaginary, both conceptual and aesthetic, that I generate in a primitive way in an attempt to formalise certain concerns.
Júlia: I share that point of view. The artistic process starts sometimes walking, going through places, memories, conversations, monologues and the everyday life… that’s how the starting point is developed, the needle through which the thread will afterwards pass. Play and intuition then guide the following steps…
3- How does each piece show and how does it hide?
Mikel: In my case I feel that the pieces are already there and what I choose is the way of showing them; I pay attention to the space between two points. Working with fragments, I realise that the relationships between the different elements are multiple. There are a series of decisions that I make, but once I am in the space, other possibilities appear that possibly also stimulate and guide me.
Cesc: It shows and it hides everything. Despite its explicitness, the use of drag generates a theatrical atmosphere that blurs the lines between reality and fiction. Everyone can choose how far they want to pull or cover up the different layers.
Júlia: Transparecy and the act of showing are in question by the different layers and opacities that appear throughout the process. The fish, which play at being glimpsed, merge the everyday and what is more tangible to us, with a reality that approaches an almost dreamlike world. I know that the unborn leaves a space to be completed, to provide a space is also to give way for it to be filled by other new things.
4- What has this exhibition opportunity been for you thanks to the collaboration between Homesession, Sala d’Art Jove and the UB, and how has the fact that it is a curated group show affected your work?
Cesc: It has allowed me to experience from within the processes that go beyond the faculty, in a tangible way and with all the things that this entails. At the same time, the collective and commissariat approach has made it possible for each of our works to expand to other areas where we might not have been able to reach on our own.
Mikel: I agree with what that. I think that for the three of us it has been an importan encounter in an artistic space outside the faculty, having the possibility of being accompanied in the process by other voices: Marc, Marina, Angelica, Òscar, Rebecca, Danilo, Jordi, as well as our colleagues. The opportunity that Marc gave us with this proposal shows me how our pieces can coexist and how the relationships they establish open up new possibilities. It’s been a joy and a great celebration.
Júlia: Completely, it has given us the possibility of bringing to light what was hidden in the studio and also an opportunity to be able to learn how to do this. Thanks to those who have accompanied us along the way and with all their different ways of carrying out the process of an exhibition, both the process and the work itself have been enriched. Working collaboratively has been a discovery and a pleasure.
When curating the exhibition, Marc, how do you think the three pieces dialogue with each other and with the carnival theme?
Marc: Precisely, what I found most interesting about Mikel’s, Júlia’s and Cesc’s proposals was their ability to establish multiple connections between them. Like a pile in a pinball machine, the generic theme that unites their projects is thrown into a shared exhibition space, in which the different ways of projecting, of inhabiting the space or of materialising their artistic processes move, collide and bounce this theme in an infinite game.
This fact is what allows us to establish a constant parallelism with Carnival. Beyond replicating the same exhibition temporality or the playful/didactic nature of the project promoted by the Grup d’Innovació Docent, Homesession and Sala d’Art Jove, the Carnival is a vindictive festival. Through different actions, objects and costumes, the artists invite us to question what is seen and what remains hidden in various aspects of contemporary society, taking part in their questions and their answers.
Interview by Rebecca Tolosa
