Menú Cerrar

Entrevista a Fito Conesa

Cat.

Entrevista a Fito Conesa realitzada per Júlia García Bofill

 

1- “Parlar el paisatge” és un taller que vas idear inspirat per la figura de Margaret Watts Hughes. Explica’ns què et va interessar del seu procés i com el vas traslladar a aquesta experiència concreta que ens proposes.

Doncs aquest meravellós personatge de la història de l’art va arribar de manera accidental a mi, es a dir, estava immers en una d’aquelles investigacions obsessives (wikipèdia, hores de mòbil i stalkeos diversos) i vaig acabar immers en el seu univers. Crec que exactament va ser a partir de rascar una mica en la història de la música visual, concepte que s’adhereix a la narrativa que la història de l’art (l’acceptada com a oficial) ha adjudicat a la pràctica pictòrica de Kandinsky. Va ser en aquell moment en què vaig pensar, no ho veig del tot clar i tres clics més tard estava llegint sobre l’ediophone, les onades de materns i les flors de la veu. Sempre comento que per mi els acords o els arpegis són els que donen sentit o sustenten qualsevol melodia pop (per molt alienant que sigui) i sens dubte Hughes és un acord en si mateixa.

 

2- Sabem que aquesta activitat guarda una estreta relació amb un projecte més gran que estàs desenvolupant, en què intervé l’òrgan del MNAC, que es troba entre els tres majors d’Europa i que porta en silenci més de 40 anys. Ens pots explicar breument en què consisteix aquest projecte i com es vincula al taller “parlar el paisatge”?

El projecte consisteix a activar de manera puntual la veu d’aquest òrgan, seria molt pretensiós per part meva dir “posar-lo en funcionament” ja que això entès com una maquinària que s’activa i funciona per si, no es donarà. El que estem fent és gravar tubs, recollir sons i començar a fer-nos una idea de lloc i com pot sonar aquest instrument. Parlo en plural perquè hi ha molta gent involucrada, des de Maria Arnal fins a Marçal Cid, els meus estimats Homesession, el MNAC al complet. En definitiva, donarem veu i farem un mini concert per recuperar tant com sigui possible la vibració d’aquest avi gegant.

Pel que fa a Margaret hi ha un enllaç directe i que recau en la vibració. Hughes ens proposa dibuixar amb la veu a partir de la nostra vibració i l’orgue en si és això, pura vibració que dibuixa en l’aire ones invisibles. Una gran màquina vibrant que se’ns en va d’escala humana.

 

3- L’ediòfon ens ofereix resultats formals atzarosos, abstractes i una mica psicodèlics. Què hi ha de màgic en el procés al què ens convida?

Hi ha alguna cosa màgica en l’atzarós, en l’inesperat, per incontrolable i lliure. A partir d’aquí tot és força quotidià, és a dir, sabem que les vibracions poden moure objectes, les Ones curen i el 5g… bé d’això no en sé tant 🙂 però parlem d’ones i vibracions tota l’estona sense ser-ne conscients. Dibuixar amb la veu en realitat és un exercici simplíssim de reconnectar amb un mateix i entregar-se a allò innocent, a allò fortuït, al joc.

 


Cast.

Entrevista a Fito Conesa realizada por Júlia García Bofill

 

1-    “Parlar el paisatge” és un taller que ideaste inspirado por la figura de Margaret Watts Hughes. Cuéntanos qué te interesó de su proceso y cómo lo llevaste a esta experiencia concreta que nos propones.

Pues este maravilloso personaje de la historia del arte llegó de manera accidentada a mi, es decir, estaba inmerso en una de esas investigaciones obsesivas ( wikipedia, horas de móvil y stalkeos varios) y acabé inmerso en su universo. Creo exactamente que fue a partir de rascar un poco en la historia de la música visual , concepto que se adhiere a la narrativa que la historia del arte (la aceptada como oficial) ha adjudicado a la práctica pictórica de Kandinsky . Fue en ese momento en el que pensé, no lo veo del todo claro y tres clics más tarde estaba leyendo sobre el ediophone, las ondas de maternos y las flores de la voz. Siempre comento que para mi los acordes o los arpegios son los que dan sentido o sustentan cualquier melodía pop ( por muy alienante que sea) y sin duda Hughes es un acorde en sí misma.

 

2-    Sabemos que esta actividad guarda una estrecha relación con un proyecto mayor que estás desarrollando, en el que interviene el órgano del MNAC, que se encuentra entre los tres mayores de Europa y que lleva en silencio más de 40 años . Nos puedes explicar brevemente en que consiste este proyecto y cómo se vincula al taller “parlar el paisatge”?

El proyecto consiste en activar de manera puntual la voz de este órgano, sería muy pretencioso por mi parte decir “ponerlo en funcionamiento” ya que eso entendido como una maquinaria que se activa y funciona por si, no se daría. Lo que estamos haciendo es grabar tubos, recoger sonidos y empezar a hacernos una idea de lugar y de cómo puede sonar está instrumento. Hablo en plural porque hay mucha gente involucrada , desde Maria Arnal , hasta Marçal Cid, mis queridos homesession, el MNAC al completo. En definitiva, daremos voz y haremos un mini concierto para recuperar dentro de lo posible la vibración de este abuelo gigante.

Con respecto a Margaret hay un vínculo directo y que recae en la vibración. Hughes nos propone dibujar con la voz a partir de nuestra vibración y el órgano en sí es eso, pura vibración que dibuja en el aire ondas invisibles. Una gran máquina vibrante que se nos va de escala humana.

 

3-    El ediófono nos ofrece resultados formales azarosos, abstractos y algo psicodélicos. ¿Qué hay de mágico en el proceso al que nos invita?

Hay algo mágico en lo azaroso, en lo inesperado por incontrolable y libre. A partir de ahí todo es bastante cotidiano, es decir, sabemos que las vibraciones pueden mover objetos, las Ondas curan y el 5g… bueno de eso no sé tanto 🙂 pero hablamos de ondas y vibraciones todo el tiempo sin ser conscientes de ello. Dibujar con la voz en realidad es un ejercicio simplísimo de reconectar con uno mismo y entregarse a lo inocente, a lo fortuito, al juego.

 


Eng.

Interview with Fito Conesa by Júlia García Bofill

 

1- “Parlar el paisatge” is a workshop you devised inspired by the figure of Margaret Watts Hughes. Tell us what interested you about her process and how you took it to this specific experience you are proposing.

Well, this marvellous figure in the history of art came to me by accident, that is to say, I was immersed in one of those obsessive investigations (wikipedia, hours on my mobile phone and various stalking) and I ended up immersed in her universe. I think it was exactly from scratching a little in the history of visual music, a concept that adheres to the narrative that the history of art (the one accepted as official) has attributed to Kandinsky’s pictorial practice. It was at that moment that I thought, I don’t see it at all clearly, and three clicks later I was reading about the ediophone, the maternal waves and the flowers of the voice. I always comment that for me chords or arpeggios are what give meaning or sustain any pop melody (however alienating it may be) and Hughes is undoubtedly a chord in itself.

 

2- We know that this activity is closely related to a major project you are developing, involving the MNAC organ, which is among the three largest in Europe and which has been silent for more than 40 years. Can you explain briefly what this project consists of and how it is linked to the workshop “parlar el paisatge”?

The project consists of activating the voice of this organ, it would be very pretentious on my part to say “putting it into operation” as this is understood as a machine that is activated and works by itself, this will not happen. What we are doing is recording pipes, collecting sounds and starting to get an idea of the place and how this instrument can sound. I speak in plural because there are many people involved, from Maria Arnal, to Marçal Cid, my dear Homesession, the whole MNAC. In short, we will give voice and we will make a mini concert to recover as much as possible the vibration of this giant grandfather.

With respect to Margaret there is a direct link that lies in the vibration. Hughes proposes to draw with the voice from our vibration and the organ itself is just that, pure vibration that draws invisible waves in the air. A great vibrating machine that goes beyond the human scale.

 

3- The ediophone offers us random, abstract and somewhat psychedelic formal results. What is magical in the process to which it invites us?

There is something magical in the random, in the unexpected because it is uncontrollable and free. From there everything is quite commonplace, I mean, we know that vibrations can move objects, Waves heal and 5g… well I don’t know about that so much 🙂 but we talk about waves and vibrations all the time without being aware of it. Drawing with the voice is really a very simple exercise of reconnecting with oneself and surrendering to the innocent, to the fortuitous, to the game.

Artículos relacionados