Cat.
Entrevista a Aldo Urbano realitzada per Júlia García Bofill
1- La teva obra es desenvolupa en dues línies, a priori separades per la disciplina: la pintura i la narració gràfica. Veiem per una banda una pintura que suggereix però no explica, amb l’ús de formes suggerents orgàniques, potser fantàstiques… I de l’altra, mitjançant l’ús del còmic, peces essencialment narratives, que exposen i expliquen personatges, contextos i situacions. Explica’ns millor el perquè d’aquesta doble línia de treball. En quin ordre sorgeixen? Què et permeten a nivell creatiu cadascuna?
La pintura és més críptica, apel·la més als sentits sense que això es tradueixi sempre en paraules o discurs. És més com caminar a cegues i haver d’estar atent a moviments subtils de la matèria. I encara que m’interessa aquesta forma no-verbal d’expressió, sovint mentre pinto m’apareixen frases, que d’alguna manera sento que han d’anar a algun lloc.
I aquí hi entra tota la part més narrativa, els còmics i l’escriptura, que d’alguna manera serveixen per vehicular aquestes frases que apareixen, que semblen explicar-me processos que es donen a la pintura i que només així puc entendre.
Sempre penso que a allò que passa en la pintura, se li ha de permetre un cert silenci, com si un no pretengués entendre tot el que hi passa, i per això la part de narració gràfica m’ajuda de vegades a explicar processos que requereixen que ser abordats de forma metafòrica i ficcional, i respectant un cert espai de no explicació.
2- Quina relació hi ha entre la teva obra pictòrica i els teus còmics o altres treballs gràfics? Es necessiten entre si? N’hi ha un que tingui més importància per a tu que l’altre?
Sovint les frases que apareixen mentre pinto acaben en còmics, i alhora als còmics surten imatges que pintant no se m’haguessin acudit. Per mi també és una manera de canviar el punt de vista, i quan veig que un costat no tira, miro a l’altre, i així sol desencallar-se. Crec que la manera d’abordar l’un i l’altre són completament diferents, com si una requerís pensament discursiu i l’altra un altre tipus de coses, per això em sembla que s’alimenten mútuament. Crec que el procés pictòric per a mi és més misteriós i estrany, per això diria d’alguna manera que és l’eix del qual depèn la resta.
3- Has participat al programa Polaritats d’Homesession en col·laboració amb la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona en dues ocasions. Explica’ns com has viscut aquesta experiència.
Va ser molt interessant tornar a la Universitat de Belles Arts després d’un temps. Vaig trobar-me al bar al Rafel Bianchi una estona abans de la primera sessió, i va decidir portar els seus alumnes també. Es va formar una xerrada interessant entre l’Óscar Padilla, ell, i les intervencions dels alumnes. Per mi va estar bé veure anys després de jo passar per aquesta mateixa universitat, nous estudiants. Que em comentessin els seus projectes i veure que malgrat les dificultats del moment, tenien il·lusió pel que feien.
Cast.
Entrevista a Aldo Urbano realizada por Júlia García Bofill
1- Tu obra se desenvuelve en dos líneas, a priori separadas por la disciplina: la pintura y la narración gráfica. Vemos por un lado una pintura que sugiere pero no explica, con el uso de formas sugerentes orgánicas, quizá fantásticas… Y por otro lado, mediante el uso del cómic, piezas esencialmente narrativas, que exponen i explican personajes, contextos y situaciones. Explícanos mejor el porqué de esta doble línea de trabajo. ¿En que orden surgen? ¿Que te permiten a nivel creativo cada una de ellas?…
La pintura es más críptica, apela más a los sentidos sin que esto se traduzca siempre en palabras o discurso. Es más como andar a ciegas y tener que estar atento a movimientos sutiles en la materia. Y aunque me interesa esta forma no-verbal de expresión, a menudo mientras pinto me aparecen frases, que de algún modo siento que deben ir a algún lugar.
Y ahí entra toda la parte más narrativa, los cómics y la escritura, que de algún modo sirven para vehicular estas frases que aparecen, que parecen explicarme procesos que se dan en la pintura y que solo de este modo puedo entender.
Siempre pienso que a lo que ocurre en la pintura se le debe permitir un cierto silencio, como si uno no pretendiese entender todo lo que ahí ocurre, y por eso la parte de narración gráfica me ayuda a veces a explicar procesos que requieren que se los aborde de forma metafórica y ficcional, y respetando un cierto espacio de no-explicación.
2- ¿Que relación existe entre tu obra pictórica y tus cómics o otros trabajos gráficos? ¿Se necesitan entre si? ¿Hay uno que tenga más importancia para ti que el otro?
A menudo las frases que aparecen mientras pinto terminan en cómics, y a la vez en los cómics salen imágenes que pintando no se me hubiesen ocurrido. Para mí es también una forma de cambiar el punto de vista, y cuando veo que un lado no tira miro al otro, y ahí suele desencallarse. Creo que la forma de abordar uno y otro son completamente distintas, como si una requiriese pensamiento discursivo y la otra otro tipo de cosas, por eso me parece que se alimentan mutuamente. Creo que el proceso pictórico para mí es más misterioso y extraño, por eso de algún modo diría que es el eje del que depende el resto.
3- Has participado en el programa Polaritats de Homesession en colaboración con la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona en dos ocasiones. Explícanos como has vivido esta experiencia.
Fue muy interesante volver a la Universidad de Bellas Artes después de un tiempo. Me encontré en el bar a Rafel Bianchi un rato antes de la primera sesión, y decidió traer a sus alumnos también. Se formó una charla interesante entre Óscar Padilla, él, y las intervenciones de los alumnos. Para mi estuvo bien ver años después de yo pasar por esa misma universidad, a nuevos estudiantes, que me comentasen sus proyectos y ver que a pesar de las dificultades del momento tenían ilusión por lo que hacían.
Eng.
Interview with Aldo Urbano by Júlia García Bofill
1- Your work develops along two lines, a priori separated by discipline: painting and graphic narration. On the one hand, we see a painting that suggests but does not explain, with the use of suggestive, organic, perhaps fantastic forms… And on the other hand, through the use of comics, essentially narrative pieces, which expose and explain characters, contexts and situations. Explain to us better the reason for this double line of work, in what order do they emerge and what do they allow you to do creatively?…
Painting is more cryptic, it appeals more to the senses without this always being translated into words or discourse. It’s more like walking blind and having to be attentive to subtle movements in the material. And although I’m interested in this non-verbal form of expression, often while I’m painting, phrases appear to me, which I somehow feel must go somewhere.
And that’s where the more narrative part comes in, comics and writing, which somehow serve to convey these phrases that appear, which seem to explain processes that occur in the painting and which I can only understand in this way.
I always think that what happens in painting should be allowed a certain silence, as if one didn’t pretend to understand everything that happens there, and that’s why the graphic narrative part sometimes helps me to explain processes that need to be approached in a metaphorical and fictional way, and respecting a certain space of non-explanation.
2- What is the relationship between your pictorial work and your comics or other graphic works? Do they need each other? Is one more important to you than the other?
Often the phrases that appear while I’m painting end up in comics, and at the same time images appear in the comics that I wouldn’t have thought of while painting. For me it’s also a way of changing the point of view, and when I see that one side doesn’t work I look at the other, and that’s where it tends to refloat. I think that the way of approaching one and the other are completely different, as if one required discursive thought and the other another kind of thing, so it seems to me that they feed off each other. I think the pictorial process for me is more mysterious and strange, so in a way I’d say it’s the axis on which the rest depends.
3- You’ve taken part in Homesession’s Polaritats programme in collaboration with the Faculty of Fine Arts at the University of Barcelona on two occasions. Tell us about your experience.
It was very interesting to return to the University of Fine Arts after a while. I met Rafel Bianchi in the bar a while before the first session, and he decided to bring his students too. An interesting conversation was formed between him, Óscar Padilla, and the interventions of the students. It was good for me to see, years after I had passed through that same university, new students telling me about their projects and to see that despite the difficulties of the moment, they were excited about what they were doing.
