Menú Cerrar

ENTREVISTA A TOMMY COLEMAN

cat.

Entrevista a Tommy Coleman realitzada per Albert Gironès (estudiant de Belles Arts)

  1. A la conferència que vas impartir a la universitat vas fer un recorregut cronològic a partir d’algunes de les teves obres per entendre com havies anat d’una a l’altra. Quina importància té aquest procés per a tu?

Crec que establir aquest recorregut és veritablement important per a mi com a artista i com a educador. Es tracta de construir un mapa del meu procés mental com a creador, en el qual les meves obres no utilitzen mai només un medi, sinó que acostumo a anar d’una tècnica a una altra. A vegades aquestes tècniques impliquen una durada de vuit mesos d’intensa labor dibuixant; d’altres, un cap de setmana encoratjant-me per parlar en un espai públic sobre què significa testimoniar sentiments. És important per a mi com a artista prendre el temps necessari per mirar enrere i veure tot el que un ha fet i adonar-se que tot està connectat, encara que potser no segueixi una línia recta.

  1. Els teus primers treballs solien utilitzar com a escenari l’espai públic. Parlem de treballs com Want (2013). Actualment l’espai públic ja no és un element principal a la teva obra. A què creus que es deu aquest canvi?

Estic entenent el que aquest canvi significa a mesura que el meu procés artístic avança. Quan ets una persona que fa coses en l’espai públic, un lloc oposat a una galeria, és fàcil ser reconegut simplement com una persona boja o que està involucrada en alguna activitat estranya.

Actualment estic provant d’expandir els meus mètodes de treball. Per aquest motiu, el límit entre què és públic i què és privat és menys interessant per a mi que el fet de veure quines accions són permeses en cada un d’aquests espais. Per exemple: l’espai de la galeria té moltes menys regles que l’espai públic perquè és un espai privat i l’artista està a càrrec d’investigar què és permissible. En canvi, a l’espai públic hi ha lleis, regulacions i contractes socials que requereixen que una persona es comporti d’una manera determinada.

Alhora, estic reconsiderant el meu paper com a artista que fa art en un espai privat. Vull tornar a treballar en allò públic però necessito esbrinar com, quan i per què.

  1. Bona part de la teva obra és autoreferencial. Quina relació té aquest fet amb la teva manera d’entendre i viure l’art?

Per mi, la millor manera d’intentar parlar d’alguna cosa més gran que jo (una frontera, un sentiment, una idea) és a través de la investigació d’un mateix. Amb aquesta idea com a base, esdevinc una mena de mesurador, una unitat d’un gran grup i a la vegada creo una escala de comprensió. Per mi, el meu treball no és autobiogràfic sinó un diari on confessar alguna cosa concreta a l’espectador i crear una connexió.

No crec que res al món sigui universal; tothom ho experimenta tot de manera diferent.

  1. Què et va semblar l’oportunitat de fer una xerrada per a alumnes de Belles Arts de la Universitat de Barcelona? Creus que són importants aquests tipus d’acostaments estudiant d’art – artista?

Aquestes interaccions són importantíssimes. Tal com vaig dir durant la presentació, crec fermament que un professor és tan important com ho són els seus estudiants. Aquests tipus d’interaccions són importants perquè em permeten desenvolupar noves maneres de discutir l’art i el procés creatiu, però també perquè és una manera d’interactuar amb estudiants que normalment no arribaria a tractar. M’agrada pensar en ells com a dispositius per provar límits i fer preguntes.

  1. Amb què et quedes de la teva estada a «Homesession» i del projecte que has estat desenvolupant? Quins plans de futur tens?

«Homesession» em va donar la gran oportunitat de conèixer artistes i curadors de Barcelona com Lola Lasurt, Oriol Fontdevila i Quim Packard, però també em va permetre gaudir de l’experiència de treballar en un entorn diferent. No puc descriure la sensació d’anar a una botiga d’ordinadors sent un artista estranger i examinar les pantalles a la recerca de materials; és una sensació meravellosa estar perdut i navegar per maneres alternatives de treballar. El meu projecte a «Homesession» em va donar l’oportunitat d’experimentar el que un espai per viure/treballar/exposar pot aportar a un artista. He hagut de crear els dibuixos i pintures en aïllament, i he creat una gran escultura amb la qual he implicat els espectadors a partir del contacte físic amb l’obra. Aquesta experiència m’ha creat una visió diferent de la manera com vull treballar amb relació a l’espai privat.

Pel que fa al futur, m’encantaria traslladar-me al sud de Califòrnia. Tinc idees per a vídeos i performances que requereixen col·laboradors, actors i participants. Els propers cinc anys seran molt importants per a mi per desenvolupar la manera com vull que el meu procés creatiu funcioni. Crec que la meva feina està canviant molt i que he d’avançar amb confiança.


cast.

Entrevista a Tommy Coleman realizada por Albert Gironès (estudiante de Bellas Artes)

  1. En la conferencia que impartiste en la universidad hiciste un recorrido cronológico a partir de algunas de tus obras para entender cómo habías ido de una a la otra. ¿Qué importancia tiene este proceso para ti?

Creo que establecer este recorrido es verdaderamente importante para mí como artista y como educador. Se trata de construir un mapa de mi proceso mental como creador, en el que mis obras nunca utilizan sólo un medio, sino que acostumbro a ir de una técnica a otra. A veces, estas técnicas implican una duración de ocho meses de intensa labor dibujando; otras, un fin de semana animándome para hablar en un espacio público sobre qué significa testimoniar sentimientos. Es importante para mí como artista tomarme el tiempo necesario para mirar atrás y ver todo lo que uno ha hecho y darse cuenta de que todo está conectado, aunque quizás no siga una línea recta.

  1. Tus primeros trabajos solían utilizar como escenario el espacio público. Hablamos de trabajos como Want (2013). Actualmente, el espacio público ya no es un elemento principal en tu obra. ¿A qué crees que se debe este cambio?

Estoy entendiendo lo que este cambio significa a medida que mi proceso artístico avanza. Cuando eres una persona que hace cosas en el espacio público, un lugar opuesto a una galería, es fácil ser reconocido simplemente como una persona loca o que está involucrada en alguna actividad extraña.

Actualmente, estoy probando de expandir mis métodos de trabajo. Por este motivo, el límite entre qué es público y qué es privado es menos interesante para mí que el hecho de ver qué acciones son permitidas en cada uno de estos espacios. Por ejemplo: el espacio de la galería tiene muchas menos reglas que el espacio público porque es un espacio privado y el artista está a cargo de investigar qué es permisible. En cambio, en el espacio público hay leyes, regulaciones y contratos sociales que requieren que una persona se comporte de una forma determinada.

A la vez, estoy reconsiderando mi papel como artista que hace arte en un espacio privado. Quiero volver a trabajar en lo público pero necesito descubrir cómo, cuándo y por qué.

  1. Buena parte de tu obra es autorreferencial. ¿Qué relación tiene este hecho con tu forma de entender y vivir el arte?

Para mí, la mejor forma de intentar hablar de algo más grande que yo (una frontera, un sentimiento, una idea) es a través de la investigación de uno mismo. Con esta idea de base, me convierto en una especie de medidor, una unidad de un gran grupo y, a la vez, creo una escala de comprensión. Para mí, mi trabajo no es autobiográfico, sino un diario donde confesar algo concreto al espectador y crear una conexión.

No creo que nada en el mundo sea universal; todo el mundo lo experimenta todo de forma distinta.

  1. ¿Qué te pareció la oportunidad de dar una charla para alumnos de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona? ¿Crees que son importantes este tipo de acercamientos estudiante de arte – artista?

Estas interacciones son importantísimas. Tal como dije durante la presentación, creo firmemente que un profesor es tan importante como lo son sus estudiantes. Este tipo de interacciones son relevantes porque me permiten desarrollar nuevas formas de discutir el arte y el proceso creativo, pero también porque son una forma de interactuar con estudiantes que habitualmente no llegaría a tratar. Me gusta pensar en ellos como dispositivos para probar límites y hacer preguntas.

  1. ¿Con qué te quedas de tu estancia en «Homesession» y del proyecto que has estado desarrollando? ¿Qué planes de futuro tienes?

«Homesession» me dio la gran oportunidad de conocer artistas y curadores de Barcelona como Lola Lasurt, Oriol Fontdevila y Quim Packard, pero también me permitió disfrutar de la experiencia de trabajar en un entorno diferente. No puedo describir la sensación de ir a una tienda de ordenadores siendo un artista extranjero y examinar las pantallas en busca de materiales; es una sensación maravillosa estar perdido y navegar por formas alternativas de trabajar. Mi proyecto en «Homesession» me dio la oportunidad de experimentar lo que un espacio para vivir/trabajar/exponer puede aportar a un artista. He tenido que crear los dibujos y las pinturas en aislamiento, y he creado una gran escultura con la que he implicado a los espectadores a partir del contacto físico con la obra. Esta experiencia me ha creado una visión distinta de la forma como quiero trabajar en relación con el espacio privado.

En cuanto al futuro, me encantaría trasladarme al sur de California. Tengo ideas para videos y performances que requieren colaboradores, actores y participantes. Los próximos años serán muy importantes para mí para desarrollar la forma como quiero que mi proceso creativo funcione. Creo que mi trabajo está cambiando mucho y que debo avanzar con confianza.


eng.

Interveiw with Tommy Coleman by Albert Gironès (Fine Arts student)

  1. In the talk you did at the university you gave a chronological narrative of some of your works, to understand how you had gone from one to the other. What importance does this process have?

I believe it is really important for me as an artist and as an educator to establish this pathway. It’s about constructing a map of my mental process as a creator, in which I never use just one medium in my works so much as I generally go from one technique to another. Sometimes these techniques involve a duration of eight months intense drawing; at others, a weekend getting the courage up to talk in a public space about what it means to witness feelings. It’s important for me as an artist to take the necessary time to look back and see everything one has done and realise that it is all connected, even though it doesn’t perhaps follow a straight line.

  1. Your first works tend to use public spaces as their scenario; I’m talking here about works like “Want”. Currently the public space is no longer a principal element in your work. To what do you think this shift is due?

I’m coming to understand what this change means in the measure that my artistic process advances. When you are a person who does things in the public space, a place in opposition to a gallery, it is easy to be recognised simply as a mad person or as someone involved in some kind of strange activity.

Currently, I’m trying to expand my working methods. For this motive, the limit between what is public and what is private is less interesting to me than the fact of seeing what actions are permitted in each of these spaces. For example: the space of the gallery has fewer rules than the public space because it is a private space and the artist is in charge of investigating what is permissible. In contrast, in the public space there are laws, rules, and social contracts that require a person behaves in a specific manner.

At the same time, I’m reconsidering my role as an artist who makes art in a private space. I want to return to work within the public arena but I need to figure out how, when, and why.

  1. A large part of your work is self-referential. What relation does this fact have with the way you understand and experience art?

For me, the best way of trying to talk about something bigger than myself (a frontier, a feeling, an idea) is through an investigation of oneself. With this idea as the base, I become a sort of measure, a unit of a large group while at the same time creating a scale of comprehension. For me, my work is not autobiographical so much as a diary where I can confess something specific to the spectator and create a connection.

I don’t believe anything in the world is universal: everyone experiences it in an entirely different way.

  1. What did the opportunity of doing a talk to Fine Art students at the University of Barcelona seem like to you? Do you believe this type of encounter between art student – artist is important?

These interactions are very important. As I said during the presentation, I believe strongly that a teacher is as important as the students. These types of interaction are important because they allow me to develop new ways of discussing art and the creative process, but also because it is a way of interacting with students with whom I wouldn’t normally come into contact. I like to think of them as devices with which to test limits and ask questions.

  1. What are you left with from your stay at Homesession and the project that you have been developing? What future plans do you have?

Homesession gave me the great opportunity to meet artists and curators in Barcelona like Lola Lasurt, Oriol Fontdevila, and Quim Packard, but also enabled me to enjoy the experience of working in a different environment. I can’t describe the sensation of going into a computer shop as a foreign artist and examining the screens in search of materials; it’s a marvellous sensation to be lost and to navigate alternative ways of working. My project at Homesession gave me the opportunity to experiment with what a space for living/working/exhibiting can bring to an artist. I’ve had to create the drawings and paintings in isolation, and I created a large sculpture in which I involved the spectators through their physical contact with the work. This experience has created a different vision of the way I want to work in relation to the private space.

As far as the future is concerned, I’d love to move to Southern California. I’ve got ideas for videos and performances that need collaborators, actors, and participants. The next five years will be very important for me to develop how I want my creative process to function. I believe that my work is changing a lot and that I have to advance with confidence.

Artículos relacionados

pornobonjourxnxz.infopornhud.bizpornlf.compornmegahd.comxdesiporn.biz