Menú Cerrar

Entrevista a Giuliana Racco

cat.

Entrevista a Giuliana Racco realitzada per Roc Domingo Puig (estudiant de Belles Arts)

1- Al llarg de la teva vida has viscut en diferents indrets del món, a més, la condició migrant és molt present en la majoria dels teus projectes. Com aquesta experiència s’ha tornat un eix vertebrador de la teva obra?

Abans dels meus viatges, veig un desarrelament més antic en la meva biografia. De fet, els meus pares van ser immigrants, van viatjar d’Itàlia a Canadà amb vaixell en moments separats durant ela anys cinquanta. El meu pare hi va anar sol, quan era adolescent; la meva mare, quan era un nena, es dirigia a Califòrnia per trobar-se amb familiars, cosa que mai va passar. Abans d’això, també, els meus avis havien estat emigrant a diferents indrets, ja des de que eren molt petits.

Jo vaig créixer a Toronto, un context hiper-multicultural i he visitat sovint a Europa per veure la meva família, així que he estat viatjant tota la vida. Després de la meva primera titulació universitària, no m’ho vaig pensar dues vegades i em vaig traslladar a viure i treballar a l’indret més llunyana que podia imaginar, Tòquio. Tinc la documentació suficient per estar llargues temporades a diferents països d’Àsia, Europa i Orient Mitjà i sovint m’he he quedat per temps indefinit. Cada lloc ha afectat clarament la meva pràctica i configura la meva visió, especialment pel que fa a qüestions de treball, ciutadania i drets de mobilitat, especialment tenint en compte els privilegis propis de la mobilitat.

2- Ara, ja fa un temps que vius a Barcelona, com ha sigut la teva experiència amb els idiomes que s’hi parlen?

He d’admetre que quan vaig venir a Barcelona a finals de 2013, vaig ser molt ingenua sobre com gestionaria les llengües. Com parlava italià i francès, vaig pensar que en pocs mesos parlaria fluidament el català i el castellà. Realment vaig treballar a Barcelona durant l’any 2002 i no vaig percebre la qüestió de l’idioma de manera complexa en aquell moment. No obstant això, immediatament després de la meva última arribada, vaig començar a treballar en un projecte que requeria negociacions extenses i dures en català i castellà, i em vaig trobar davant d’un mur en quant la comunicació. Això també és perquè he intentat evitar la imposició de l’anglès en les reunions, ja que sóc conscient del paper de l’anglès com a llengua dominant. Així que em vaig inscriure a classes de català i vaig començar a barrejar-les totes. Això també va produir una crisi de comunicació, fins que vaig prendre un curs d’espanyol per separar les llengües en la meva ment. En qualsevol cas, l’adquisició del llenguatge és un procés llarg i està estretament relacionat amb la naturalesa personal i pública / política de l’individu. Per això, estic molt interessada en la relació entre el llenguatge, el poder i la identitat.

3- Els teus projectes sovint reflecteixen un extens treball de camp; moments de trobada i diàlegs amb persones implicades amb el context que investigues. Quin tipus de retorn han tingut aquestes persones?

Això depèn del paper que juguen les persones en el projecte. Si es tracta d’una entrevista per obtenir informació o experiència, sovint la gent n’és conscient i obté algun tipus de compensació. En un cas, vaig acabar llogant una habitació a una de les entrevistades (el 2004, parlava amb gent gran a Venècia sobre el dia a dia  del període de racionament durant i després del feixisme, abordant la relació entre el llenguatge i el poder en règims dictadura i èpoques de conflicte). En altres casos, on les coses són més col·laboratives, la relació és diferent i pot ser duradera.

4- Els darrers treballs que has desenvolupat s’han formalitzat a partir de publicacions d’artista, a que es deu l’interès per aquest format?

Vaig fer el meu primer llibre d’artista l’any 2006 amb Survival English: The Practice of Everyday English, està a mig camí entre un manual d’idiomes i un llibre d’exercicis, reflecteix les regles generals i la situació política que afecta als ciutadans, els nous ciutadans, els immigrants, els emigrants i els refugiats – òbviament en diferents mesures. Com a publicació, Survival English va acabar sent utilitzat en una gran varietat de contextos dels quals en realitat tinc poca documentació. Va ser usat per a exposicions i sé que es va aplicar com a eina de debat sobre supervivència, immigració, treball, habitatge i delicte en diferents contextos educatius com classes d’anglès en un ajuntament de França, en escoles d’art a França, també en classes de llengua per a joves migrants al nord d’Itàlia, etc. Això és important per a mi, que el projecte té una vida pròpia, l’acaben utilitzant diferents persones de diferents maneres, com a eina de discussió. Survival English té una estructura peculiar, que permet a cada usuari completar l’exercici omplint els espais en blanc que estan emmarcats pels temes del mòdul. El 2009 vaig produir la fotonovela, In Attesa Di …, una col·laboració amb Matteo Guidi, basada en entrevistes amb trenta treballadors d’una fàbrica de mobles prop de Pàdua sobre la relació laboral i temporal; el 2011 vaig finalitzar PARALLEL amb la dissenyadora Enrica Caverzan, centrada a l’illa de Lampedusa; i el 2014 vaig escriure Cross-Section of Un Unearning Process (MONOS ed.), sobre la base de la meva experiència dins d’un programa pedagògic experimental de postgrau en camps de refugiats palestins (més un assaig que no un llibre d’art). Penso que fer els llibres d’artistes permeten arribar a un públic més ampli, ja que no es relega al context de l’exposició, i també que econòmicament és més accessible que molts altres tipus de peces. Però hi ha altres problemes relacionats amb la distribució, que cada vegada són més difícils. I per descomptat, amb Survival English i In Attesa Di … la formalització (un manual, una fotonovela) estava directament connectada al contingut.

5- Per acabar, com valores la teva experiència a Homesession?

He de dir que la meva experiència amb Homesession va ser genial. En realitat, he estat treballant en un projecte durant un any i mig que connecta diferents llocs a Europa, començant pel sud de Suècia. Quan Homesession em va contactar per inclourem al programa Invited, estava intentant formar una línia de treball entre Barcelona (on he estat vivint durant quatre anys) i França. Així que va coincidir perfectament amb les meves intencions i la disponibilitat, a més, per sort, va venir seguit de la invitació a fer una exposició a Saint Fons (prop de Lió). A més, atès que el projecte en el qual estic treballant és llarg i en diferents localitzacions i moments, el format Invited em va brindar l’oportunitat de produir i compartir parts de la meva investigació, incloient-hi el meu interès per la figura de Ludwig Zamenhof (el creador de l’esperanto) i en “risc” (relacionat amb el procés migratori) a través de l’etimologia de la paraula en si i del paisatge marí associat.

A través del projecte Polaritats, vaig poder tornar a entrar al context educatiu artístic, a través de conferències i tallers a la Facultat de Belles Arts de l’UB i a l’Escola Massana. Abans d’arribar a Barcelona, ​​des del curs 2010-2013, vaig treballar en aquests contextos, primerament com a professora assistent de l’artista americà Lewis Baltz a la Facultat d’Art i Disseny de l’IUAV (Venècia) i, posteriorment, com a tutora d’un Campus als Camps de Palestina, juntament amb la Universitat Al Quds-Bard (PS / EUA). Així doncs, poder tornar al context educatiu artístic era molt important per a mi i jo volia comptar-hi com a component dr l’exposició, d’aquí la peça col·laborativa amb els estudiants de La Massana. També era molt agradable estar en contacte amb professors com Isabel Banal, Imma Ramos i Jordi Canudas (amb qui vaig tenir la possibilitat de treballar anteriorment amb The Artist and the Stone). Les escoles d’art són fonamentals per a l’escena cultural de qualsevol ciutat o poble; els estudiants poden experimentar sense pressions fortes del mercat, convocatòries ni competència. Com solia dir Lewis, si poses un cartell que diu “escola d’art”, apareixeran moltes persones interessants. I, per descomptat, va ser un gran plaer treballar amb la tripulació de Homesession.


cast.

Entrevista a Giuliana Racco realizada por Roc Domingo Puig (estudiante de Bellas Artes)

1- A lo largo de tu vida has estado en distintos lugares del mundo, además, la condición migrante está muy presente en la mayoria de tus proyectoa ¿Como esta experiencia se ha vuelto un eje vertebrador de tu obra?

Antes de mis viajes hay un desarrago más antiguo en mi biografia. De hecho, mis padres fueron immigrantes, viajaron de Italia a Canadá en barco, en momentos distintos durante los años cincuenta. Mi padre se fué solo, cuando era adolescente, mi madre de niña cuando se dirigía a California para encontrarse con familiares, cosa que nunca pasó. Antes, también mis abuelos, desde pequeños, habian emigrado por distintos lugares.

Yo crecí en Tornto, un contexto hiper-cultural y a menudo visitaba, así he estado viajando toda la vida. Después de mi primera titulación universitaria no me lo pensé dos veces para trasladarme a vivir y trabajar lo más lejos que podia imaginar, en Tóquio.Tengo la documentación suficiente para estar largo tiempo en diferentes países de Asia, Europa y Oriente Medio, incluso a veces he estado por tiempo indefinido. Cada lugar afecta claramente y modifica mi visión, especialmente en cuanto cuestiones de trabajo, ciudadanía i derechos de mobilidad, atendiendo los privilegios mismos de la mobilidad.

2- Ya hace un tiempo que vives en Barcelona ¿Como es tu experiencia con los idiomas que se hablan aquí?

Tengo que admitir que cuando llegué a Barcelona a finales de 2013, fuí muy ingenua en como hiva a gestionar las lenguas. Al hablar italiano y francés, supuse que en pocos meses hablaria fluidamente el catalan y el castellano. Realmente trabajé en Barcelona durante el año 2002 y no percibí en ese momento la cuestión del idioma como algo complejo. Aun así, immediatamente después de mi ultima llegada empezé a trabajar en un proyecto que requería extensas negociaciones en catalan y castellano. Me encontré con una barrera comunicacional. He intentado evitar la imposición del inglés en las reuniones, consciente de su papel como lengua dominante. Por lo tanto me inscribí a clases de catalan, pero empecé a mezclarlas todas. Esto me llevó a una crisis de comunicación, hasta que hize un curso de español para separar las lenguas en mi mente. En cualquier caso, la adquisición del lenguaje es un proceso largo y está estrechamente relacionado con la naturaleza personal y publica / política del individuo. Por eso estoy muy interesada en la relación entre el lenguaje, el poder y la identidad.

3- A menudo tus proyectos reflejan un extenso trabajo de campo, encuentros y dialogos con personas implicadas en el contexto que estas investigando ¿Que tipo de retorno han tenido estas personas?

Esto depende del papel que jueguen las personas en el proyecto. Si se trata de una entrevista para obtener información o experiencia, amenudo la gente ya es consciente y obtiene una compensación. Una vez terminé por alquilar un habitación a una de las entrevistadas (el 2004, hablava con ancianos de Venecia sobre el dia a dia  del periodo de racionamiento durante y después del fascismo, abordando la relación entre el lenguaje y el poder en regimenes de dictadura y epocas de conflicto). En otros casos donde las cosas son más colaborativas, la relacion es diferente y puede ser duradera.

4- Los últimos trabajos que has desarrollado los formalizas a partir de publicaciones de artísta ¿A que se deve el interes por este formato?

Hice mi primer libro de artista en el 2006 con Survival English: The Practice of Everyday English, a medio camino entre un manual de idiomas y un libro de ejercicios, refleja las normas generales y la situación política que afecta a los ciudadanos, los nuevos ciudadanos, los inmigrantes, los emigrantes y los refugiados -obviamente en distintas medidas-. En cuanto a publicación Survival English terminó siendo utilizado en una gran variedad de contextos de los que en realidad tengo muy poca documentación. Se que lo usaron en exposiciones, también se aplicó como herramienta de debate sobre supervivencia, migración, trabajo, vivienda y delito, en diferentes contextos educativos como clases de inglés en un ayuntamiento de Francia, además de escuelas de arte. También se usó en clases de lengua para jovenes migrantes en el norte de Itália. Esto es importante para mi, el proyecto tiene vida própia, termina siendo usada por distintas personas de diferentes modos, como herramienta de discusión. Survival English tiene una estructura peculiar que permite a cada usuario completar los ejercicios rellenando los espacios en blanco que están marcados por los temas de los módulos. En 2009 producí la fotonovela In Attesa Di … una colaboración con Matteo Guidi, basada en entrevistas con treinta trabajadores de una fábrica de muebles cerca de Padua, sobre la relación laboral y temporal. En 2011 finalizé PARALLEL con la diseñadora Enrica Caverzan, que se centra con la isla Lampedusa. Y en 2014 escribí Cross-Section of Un Unearning Process (MONOS ed.) en relación mi experiencia dentro de un programa pedagógico experimental de postgrado en campos de refugiados palestinos (más un ensayo que un libro de artista). Pienso que hacer libros de artista permite llegar a un público más amplio, ya que no se limita al contexto de la exposición, también es economicamente más accesible que muchos otros tipos de piezas. Pero hay otros problemas relacionados con la distribución, la cual cada vez es más dificil. Por supuesto Survival English y In Attesa Di… la formalitzación (un manual y una fotonovela) estaba directamente relacionada con el contenido.

5- Para terminar ¿Como valoras tu experiencia en Homesession?

Tengo que decir que mi experiencia en Homesession fué genial. En realidad he estado trabajando en un proyecto durante un año y medio que conecta diferentes lugares de Europa, empezando por el sur de Suecia. Cuando Homesession me contactó para incluirme al programa Invited, estaba intentando formar una línea de trabajo entre Barcelona (donde he estado viviendo durante cuatro años) y Francia. Así que coincidió perfectamente con mis intenciones y la disponibilidad, además por suerte vino seguido de la invitación para hacer hacer una exposición a Saint Fons (cerca de Lion). Atendiendo que el proyecto que estoy trabajando es largo y en distintas localizaciones y momentos, el formato Invited me brindó la oportunidad de producir y compartir parte de mi investigación, contando mi interés por la figura de Ludwig Zamenhof (el creador del esperanto) y en “riesgo” (relacionado con el proceso migratorio) a través de l’etimologia de la palabra en sí y del paisaje marino asociado.

A través del proyecto Polaritats pude volver a entrar en el contexto educativo artístico, con conferencias y talleres a la Facultad de Bellas Artes y la Escola Massana. Antes de llegar a Barcelona, entre los cursos 2010-2013, trabajé en educación. Primero como profesora asistente del artìsta americano Lewis Baltz a la Facultad de Arte y Diseño de la IUAV (Venécia) y posteriormente como tutora en un Campus a los Campos de Palestina, juntamente amb la Universitad Al Quds-Bard (PS / EUA). Así pues, poder volver al contexto educativo artístico era muy importante para mí, yo queria contar con ello para la exposición, de aquí la pieza colaborativa con los estudiantes de La Massana. También era muy agradable estar en contacto con profesores como Isabel Banal, Imma Ramos y Jordi Canudas (con quin tube la posibilidad de trabajar anteriormente con The Artist and the Stone). Las escuelas de artr son fundamentales para la escena cultural de cualquier ciudad o pueblo, los estudiantes pueden experimentar sin presión del mercado, convocatorias,ni competencias. Como solia decir Lewis, si pones un cartel que pone “escuela de arte”, apareceran muchas personas interesantes. Finalmente, por sentado, fué un gran placer trabajar con la tripulación de Homesession.


eng.

Interview with Giuliana Racco by Roc Domingo Puig (Fine Art student)

1- You’ve traveled much in your life and that reflects on your work, where the migrant status is very present. How did these experiences become the cornerstone of your oeuvre?

Before my own travels, I see a preceding uprootedness in my biography. Actually, both of my parents were migrants, travelling by boat from Italy to Canada at separate moments in the 1950s. My father, alone, as an adolescent; my mother as a child heading for California to join relatives –something that never happened. Prior to that, both of my grandfathers had been migrating to different contents, even at very young ages. I grew up in Toronto –a hyper-multicultural context and had often visited Europe to see my extended family, so I’ve been travelling all my life. After my first university degree, I didn’t think twice about working and living abroad and headed to the furthest destination I could imagine, which was Tokyo. I have the ‘right’ documents that have allowed me to spend considerable amounts of time in different countries through Asia, Europe and the Middle East and I’ve often changed countries for indefinite amounts of time. Each place has distinctly affected my practice and formed my vision, particularly concerning questions of labour, citizenship and mobility rights and the likes, especially in view of own mobility privileges.

2. You’ve been living in Barcelona for a while now, how’s your relationship with the different languages spoken here?

I have to admit that when I came to Barcelona at the end of 2013, I was really naïve about how I would manage the languages here. Since I speak Italian and French, I thought that within a few months I would be fluent in Catalan and Spanish. I actually had worked in Barcelona for a stint in 2002 and didn’t perceive the language question as complex at the time. However, almost immediately after my last arrival, I began working on a project that required extensive and hard negotiations in Catalan and Spanish and I found myself facing a wall of communication. This is also because I tried not to impose English as the language in meetings, since I am conscientious of the role of English as a dominant and dominating language. Moreover, I spoke another tongue in my domestic sphere, so I enrolled in Catalan classes and started really mixing everything together. This further produced a communication crisis for me, until I took a Spanish course to separate the languages in my mind. In any case, language acquisition is a long process and it is strictly connected with the personal and public/political nature of the individual. This is why I am intensely interested in the relationship between language, power and identity.

3. Your projects often follow an extensive fieldwork, including meetings and conversations with those involved in your research context. What kind of feedback have you gotten from them?

This depends on the role that the people play in the work. If it is an interview for information or experience, then often the people are aware of the work and often get some kind of testimony. In one case, I ended up renting a room from an interviewee (in 2004, I spoke with elderly people in Venice concerning daily life during the ration period under and after Fascism, addressing the relationship between language and power under dictatorship and conflict). In other cases, where things are more collaborative, the relationship is different and can be enduring.

4. Lately, your projects have been realized as artist’s books. What attracted you to this particular format?

I made my first artist book in 2006 with Survival English: The Practice of Everyday English, something between a language manual and an exercise book reflecting on the general rules and political situation weighing down on citizens, new citizens, migrants, return migrants and refugees alike – obviously in different measures. As a published book, Survival English ended up being used in a wide variety of contexts of which I actually have little documentation. It was used for exhibitions, and I know it was applied as a tool for discussion concerning its specific modules (survival, immigration, labour, housing and crime) in English classes in a town hall in France, in art schools in France, in language classes for young migrants in northern Italy, etc. This is important for me, that the work has a life of its own, is used by different people in different ways and as a tool for discussion. Survival English has a peculiar structure, permitting each user to complete the exercise-story by filling in the blank spaces that are framed by the module themes. In 2009, I produced the fotonovela, In Attesa Di…, a collaboration with Matteo Guidi, based on interviews with thirty workers of a furniture factory near Padua about the relationship between labour and time; in 2011, I finalized PARALLEL with designer Enrica Caverzan – focused on the island of Lampedusa; and in 2014, I wrote Cross-Section of an Unlearning Process (MONOS ed.), based on my experience within an experimental pedagogical graduate programme in Palestinian refugee camps (an essay not an art book). I used to think that making artists’ books allowed for a work to reach a wider audience, by not being relegated to the exhibition context, and it is also more economically accessible than many other kinds of ‘pieces’. But there are other problematics connected to distribution, which is becoming increasingly difficult. And of course, with Survival English and In Attesa Di… the form (a manual, a fotonovela) was directly connected to the content.

5. And finally, how would you assess your experience at Homesession?

I have to say that my experience with Homesession was great. Actually, I’ve been working on a project for a year and a half now which touches different places in Europe, beginning in southern Sweden. When I was contacted by Homesession as part of the Invited programme, I was trying to line up work in Barcelona (where I have been living for four years) and France. So it matched perfectly with my intentions and timing, and luckily was almost immediately followed by the invitation to do an exhibition in Saint Fons (near Lyon). Things just fell into place. Also, since the project I’m working on is long and with different places and moments, the Invited format provided me with the opportunity to produce and share parts of my investigation, including my interest over the years in the figure of Ludwig Zamenhof  (the creator of Esperanto) and in ‘risk’ (as related to the migratory process) through the etymology of the word itself and the seascape it is associated with.

Through the Polaritats project, I was able to re–enter the art educational context, through lectures and workshops at the UB Faculty of Fine Art and Escola Massana. Prior to coming to Barcelona, from 2010-2013, I worked in such contexts, firstly as the assistant professor to the late American artist Lewis Baltz at the Faculty of Art and Design at the Iuav (Venice)  and, after, as a tutor with Campus in Camps in Palestine, in conjunction with Al Quds-Bard University (PS/USA). So, being able to return to the art educational context was very important to me and I wanted to have this as a component of the show – hence the collaborative piece with the students of La Massana. It also was really nice to be in contact with professors like Isabel Banal, Imma Ramos and Jordi Canudas (who I had the chance to work with previously during The Artist and the Stone). Art schools are fundamental to the cultural scene of any city or town; students can experiment without strong pressure from the market, open calls and competitions. As Lewis used to say, if you put up a sign that says ‘art school’, a lot of interesting people show up. And, of course, it was a great pleasure to work with the Homesession crew.

Translation: Ana Marrodan Badell

Artículos relacionados